II Viquimarató de Refranys

Imatge: Amical Wikimedia.

El passat dijous, 11 de juliol de 2019, es va celebrar, a la seu de la Direcció General de Cultura Popular del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la II Viquimarató de refranys.

L’objectiu de la trobada era incrementar el nombre de refranys, citacions i frases fetes que conté el projecte Viquidites, a través de les fonts de consulta que el Centre de Documentació de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural posa a disposició dels viquipedistes que s’hi vulguin apuntar.

Cartell de la II Viquimarató de refranys

Concretament aquest any s’ha volgut donar a conèixer l’obra del Costumari català (1950), en cinc volums, de Joan Amades, i el Diccionari Aguiló (1915-34), de Marià Aguiló, en vuit volums. També pretén donar continuïtat a la primera Viquimarató de refranys que va tenir lloc al 2017, acollida a la mateixa seu de la d’enguany i en la qual, durant una jornada completa de matí i tarda, es van aconseguir introduir més de 400 citacions i refranys nous.

L’acte va consistir en una breu acollida per part de Quim Manyós, del Servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, que, entre d’altres coses, ens va donar notícia de l’existència i disponibilitat de les fitxes digitalitzades del refranyer Aguiló. A continuació Víctor Pàmies va fer una breu introducció al món de la paremiologia, Xavier Dengra va donar unes quantes nocions bàsiques per fer-se editor de Viquidites i Antoni Serés va tancar la jornada amb una visita guiada pel Fons Amades.

A través d’un tuit de Viquidites hem pogut saber el resultat d’aquesta jornada:

Les dades són prou significatives i prometedores i aquesta segona edició, doncs, consolida la iniciativa pionera iniciada al 2017 i permet pensar que tindrà continuïtat en un futur, atesa la satisfacció mostrada pels diferents actors implicats en les edicions precedents.

Una de les diapositives de la presentació de Víctor Pàmies

El ‘refranyer valencià’ de Miguel Cervera Sanz

Una de les darreres novetats bibliogràfiques sobre paremiologia és el Refranyer valencià, de Miguel Cervera Sanz, publicat el 2018 per l’Editorial Sargantana, de València.

Al 2017, l’autor va fer una autoedició, amb el subtítol “Saviesa popular dels nostres avantpassats”, com es pot veure en dues notícies sobre presentacions del llibre a principis de l’any 2018. Davant la bona acollida que va tenir el llibre, s’hi va interessar Editorial Sargantana, que en va fer aquesta segona edició de la qual ara ens fem ressò.


     Fitxa bibliogràfica 
       Títol: Refranyer valencià
       Autor: Miguel Cervera Sanz
       Any: 2018
       Editorial: Sargantana (València)
       ISBN: 978-84-16900-97-8
       Pàgines: 195
       PVP: 14,90 €

Sobre l’autor, Miguel Cervera Sanz, a la contraportada hi ha una breu ressenya biogràfica, que ens detalla que va néixer a Alfarb, a la Ribera Alta, al 1942. Mestre i llicenciat en dret, que va exercir, bàsicament, com a funcionari en diferents ministeris, per a ser, finalment, transferit a la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat Valenciana, on es va jubilar al 2007.

M'agradaria destacar, del pròleg de Josep Lozano, el vessant de saviesa popular atorgat als refranys, entesos com una manifestació procedent del poble. Diu que “els refranys [...] han estat una mena de discret refugi o reserva de la llengua, de la seua expressió, de la seua manera de dir el món, de la nostra saviesa popular”.

De la contracoberta podem extreure els continguts i classificació de les parèmies que recull aquest refranyer: «Recopilació de 1.200 refranys i més de 300 dites, distribuïts en 10 blocs temàtics. 
1. El llaurador i la terra 
2. Aire i vent 
3. El temps 
4. Calendari i santoral 
5. Salut, consells, malalties i remeis 
6. Amistats i relacions personals 
7. Advertències, consells i reflexions 
8. Constatacions i evidències 
9. Amor, matrimoni i família 
10. Dites»

Notícia d’una de les 22 presentacions per pobles de la Ribera que Miguel Cervera va fer de la primera edició del refranyer

Pel que fa als continguts del llibre, l’autor, a la introducció, hi fa aparèixer el terme *refranyisme, del qual diu que és un sistema de vida, basat en la realitat des de l’experiència dels nostres avantpassats. I ho rebla amb el refrany: “Qui a l’experiència s’aboca, no s’equivoca”. Destaca que l’experiència és l’aplicació pràctica del sentit comú, que es transmet a través dels refranys pel boca-orella, amb la memorització d’aquestes peces de saviesa generació rere generació.

Introdueix cada apartat amb un breu repàs històric i, d’entre tots els refranys que selecciona, n’hi ha un bon grapat ben propis de la Ribera. Entre els quals podem destacar: “Gent de ribera, gent faenera” (de l’apartat El llaurador i la terra); “Vent d’Aragó, aigua al balcó” (Aire i vent); “Quan la Colaita s’emboira i la Murta fa capell, llaurador, ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell” (El temps); “Març valencià: faller, musicaler i mascleter pertot arreu”, “Per la Mare de Déu del Puig, a les huit i mitja el sol fuig” (Calendari i santoral); “No hi ha millor medicina que la ceba, l’all i la llima” (Salut, consells, malalties i remeis); “Amics perdent, a fer la mà” (Amistats i relacions personals); “El refranyer, ben aplicat, és felicitat” (Advertències, consells i reflexions); “Home sense faena, passa molta pena” (Constatacions i evidències); “Cada perolet, té la seua tapadoreta, i el que no, un testet” (Amor, matrimoni i família). És en l'apartat final de dites on trobem més referències a pobles valencians: “Burro d’Alfarb i gos de Carlet, no faces tracte que quedaràs net”, “De Carcaixent i dolces”, “A Benicull, qui no sembra no cull”, “Això està allà en els collons de Montgó”, etc.

Ens trobem, doncs, davant d’un refranyer, fruit de la perseverança d’una persona de la Ribera, que els recopila de viva veu a través del País Valencià i que, posteriorment, en fa la feina de classificació per temes. Una feina de 10 anys copsada en gairebé 200 pàgines i vora 1.500 refranys i dites. I el llibre acaba bé, no pas com el ball de Torrent, que acabà a garrotades.

Déu y cordó digué'n Mascaró

Molí fariner de Binissalem

Un refrany clàssic del Quijote, no sempre ben interpretat, afirma A Dios rogando y con el mazo dando. Erròniament, es creu que maltractar el proïsme es resol amb una simple oració a Déu. Per entendre el veritable sentit de la parèmia, n’hi haurà prou amb una curiosa historieta: vet aquí un traginer amb el seu carro ple a vessar que es desllorigà justament al mateix camí per on venia sant Bernat (home més piadós que un altar d’església). Veient-lo, al traginer se li va obrir el cel i va pregar al sant que li recompongués el malmès vehicle. Aleshores, el sant baró va pontificar: “No pateixis, amic, que jo ja pregaré al bon Déu; però tu, mentrestant, no badis i, creu-me, fes anar el mall”.

Tot i que amb aquesta anècdota ara ja queda prou clar el sentit del refrany quixotesc, no ens estem de transcriure la versió que n’ofereix el prevere mallorquí Ildefons Rullan (1856-1911), el qual, en la seva traducció del Quijote, publicada el 1905, i amarada de saviesa i enginy popular, va optar per la solució Déu y cordó digué’n Mascaró. Aquest misteriós personatge al·ludeix a Francesc Mascaró, proverbial alcalde de Binissalem. El 14 de juliol de 1652, durant la plaga de pesta bubònica que va assolar Mallorca, el batlle va decidir tancar la vila amb un estricte cordó sanitari que barrava el pas a tothom qui volia entrar-hi. Finalment, Binissalem es va salvar, gràcies a l’ajuda divina (Deo gratias), però, per damunt de tot, a la providencial intervenció de l’alcalde Mascaró. A partir d’aquesta curiosa efemèride, els mallorquins crearen el refrany Déu i cordó, digué en Mascaró.

Febrer febreja, al cor de l'hivern

Febrer, març i abril són els mesos que presenten una personalitat més accentuada en el calendari de refranys, amb fama general de ser més dolentots que una pedregada: De febrers, pocs n’hi ha haguts de bons. Si ens centrem, com l’anterior refrany, en l’actual mes, febrer, que originàriament tancava l’any romà, resulta curiós descobrir que la seva etimologia remet, a través del derivat februarius (‘mes de les purificacions’), al llatí februus, que significa ‘purificador’, i que, per tant, cal vincular amb la renovació del nou any (Any nou, vida nova). Curiosament, un mes que no apareix en cap dels 497 refranys que proposàvem a la nostra enquesta.

Febrer ha generat un gavadal de refranys que revelen la intensa activitat meteorològica pròpia d’aquesta època hivernal que es prepara per iniciar el trànsit vers la primavera: Pel febreret, set capes i un barret, o Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt. A això convé afegir la prevenció amb què tradicionalment s’ha observat, i és que el seu caràcter imprevisible i enganyós el converteix en una constant amenaça: El febrer nou cares té; Febrer el curt, brau i tossut; Febrer, de cap o de cua, l’ha de fer, o, amb un diminutiu que li confereix un tracte més humà i familiar, Febreret el curt, pitjor que el turc.

Paciència i conformitat, doncs. Que a ningú no li passi per la barretina desitjar un febrer plàcid i assolellat, ja que resultaria molt pitjor el remei que la malaltia i ens condemnaria a un març inhòspit: Si el febrer no fa februres, el març fa esguerradures; Si el febrer no febreja, mal març tindrem, o, de guisa encara més descarnada, Val més un llop dintre un ramat, que un febrer enriallat.

Abogáu, afogáu

Tret de la Wikipedia italiana, sv. Avoccato

Al número 68 de la revista Archivum, publicada sota l’ègida de la Universitat d’Oviedo, apareix un article signat per un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, Joan Fontana, que s’intitula Quen guarda, faya. Aproximación a los refranes mínimos asturianos.

El treball analitza 38 refranys asturians, quatre confegits per dos únics elements, i 34 per tres. Vet aquí les quatre parèmies més breus localitzades en asturià:

- Abogáu, afogáu (també en català, passant de l’aigua, no pas del foc, a les brases, afirmem: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos).
- Aguaza, ¡atraca! (l’aguaza és una taca de plàncton al mar que desperta la voracitat de les sardines. El refrany, doncs, aconsella als pescadors que no es deixin perdre aquesta avinentesa).
- ¿Casástete? Cagástete (un eloqüent exemple de la mai prou lloada saviesa popular).
- Febreru, febreraes (que al·ludeix a la característica inestabilitat d’aquest mes).

D’altra banda, entre els refranys formats per tres components, ens fa especialment gràcia la parèmia Dineru llama dineru, basada en la següent anècdota: una ànima càndida va anar a un banc, es va repenjar al mostrador i va treure una moneda convençut que, segons el citat refrany, els fons del banc en sentirien la crida i se li abraonarien a sobre; tanmateix, el que succeí fou ben diferent: la moneda li va relliscar de la mà i se’n va anar rodolant a les entranyes del banc. Aleshores, el pobre home va entendre que Dineru llama dineru, pero lo mucho a lo poco.

Cada dia un raig. Els refranys del calendari i meteorològics més, i menys, usuals

Recentment, la revista digital Paremia va publicar un treball afaiçonat per dos dels coordinadors d’aquest blog, José Enrique Gargallo i Joan Fontana. Ens referim a l’article intitulat “Refranes meteorológicos y del calendario en la encuesta digital Els refranys més usuals de la llengua catalana”, el qual analitza, en primer lloc, els nou refranys pròpiament meteorològics i del calendari presents entre les 200 primeres parèmies (d’un total de 497) de la classificació general de la nostra enquesta, bo i aprofitant-ne les variants aportades pels gairebé 900 participants. Es tracta de:

 

- Al maig, cada dia un raig (número 35 al rànquing de l’enquesta).

- Cel rogenc, pluja o vent (número 57).

- A l’Abril, aigües mil (número 108).

- Quan la Candelera plora, l’hivern és fora; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu (número 123).

- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot (número 125).

- A l’Abril cada gota val per mil (número 132).

- Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc (número 148).

- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre (número 190).

- Pel juny, la falç al puny (número 191).

Com a contrapunt als anteriors refranys, un segon apartat de l’article es dedica a l’extrem oposat, és a dir, a tres refranys pròpiament meteorològics i del calendari que es troben entre els deu darrers de la classificació. Heus-los aquí:

- Per Sant Macià, l’oronella ve i el tord se’n va (número 490).

- Quan les gavines van per l’horta, fes foc i tanca la porta (número 494).

- Al maig, així me’n vaig (número 495).

Arran dels resultats de l’enquesta, l’article revela un menor coneixement d’aquest tipus de parèmies en comparació a la tradicional societat agropecuària de fa dècades. En efecte, el que llavors era una pauta fonamental per al correcte desenvolupament de les tasques quotidianes avui en dia ha esdevingut una simple efemèride de caire folklòric. Això no obstant, l’anàlisi de les dades obtingudes posa en relleu una notable riquesa parèmica que, heretada de les generacions precedents, encara sobreviu en l’actual saviesa popular.