dijous, 14 de març del 2019

Déu y cordó digué'n Mascaró

Molí fariner de Binissalem

Un refrany clàssic del Quijote, no sempre ben interpretat, afirma A Dios rogando y con el mazo dando. Erròniament, es creu que maltractar el proïsme es resol amb una simple oració a Déu. Per entendre el veritable sentit de la parèmia, n’hi haurà prou amb una curiosa historieta: vet aquí un traginer amb el seu carro ple a vessar que es desllorigà justament al mateix camí per on venia sant Bernat (home més piadós que un altar d’església). Veient-lo, al traginer se li va obrir el cel i va pregar al sant que li recompongués el malmès vehicle. Aleshores, el sant baró va pontificar: “No pateixis, amic, que jo ja pregaré al bon Déu; però tu, mentrestant, no badis i, creu-me, fes anar el mall”.

Tot i que amb aquesta anècdota ara ja queda prou clar el sentit del refrany quixotesc, no ens estem de transcriure la versió que n’ofereix el prevere mallorquí Ildefons Rullan (1856-1911), el qual, en la seva traducció del Quijote, publicada el 1905, i amarada de saviesa i enginy popular, va optar per la solució Déu y cordó digué’n Mascaró. Aquest misteriós personatge al·ludeix a Francesc Mascaró, proverbial alcalde de Binissalem. El 14 de juliol de 1652, durant la plaga de pesta bubònica que va assolar Mallorca, el batlle va decidir tancar la vila amb un estricte cordó sanitari que barrava el pas a tothom qui volia entrar-hi. Finalment, Binissalem es va salvar, gràcies a l’ajuda divina (Deo gratias), però, per damunt de tot, a la providencial intervenció de l’alcalde Mascaró. A partir d’aquesta curiosa efemèride, els mallorquins crearen el refrany Déu i cordó, digué en Mascaró.