Qui s' fa ovella, îl mănâncă lupiĭ!

El número 43 de la Revista d’Estudis Romànics, corresponent a l’any 2021, inclou l’article intitulat “Qui s’ fa ovella, îl mănâncă lupiĭ. Refranys catalans a Proverbele românilor (1895-1903) de Iuliu A. Zanne”, obra de Joan Fontana, un dels quatre coordinadors de l’estudi Els refranys més usuals de la llengua catalana.

En el mai prou lloat tresor paremiogràfic romanès en deu volums, afaiçonat per Zanne (1855-1924) a cavall dels segles XIX i XX (1895-1903), les parèmies romaneses acostumen a acompanyar-se d’altres equivalents lingüístics d’àmbit europeu (del grec i del llatí clàssics al francès, l’italià, l’anglès, l’alemany, l’hongarès, el castellà, el turc, el suec o el danès, per posar-ne només alguns exemples), entre els quals descobrim també el català, representat per mitjà dels següents divuit refranys (que transcrivim tal i com figuren a la font romanesa original):

• A tu et dich, sogra; entente, nora.
•  Amor fa molt, argent fa tot.
• Calla tu, y callaré yo.
• Chi escudella d’altri espera, freda la menja.
• Contra el poder de la mort, non hià hom que sia fort.
• De mica en mica s’ompla la pica.
• De totta lleña fa fex.
• Jochs de mans, jochs de villans.
• La paraula que ha exid de la boca no pod tornar atrás.
• La sang no s’pod tornar aigua.
• Las matas tenen ulls, y las pareds tenen orelles.
• Lo corb diu negra á la garsa.
• Més val pà y ceba en amor, que gallines ab dolor.
• No digas: blat, que no sia al sac y encara ben lligad.
• Ovella de molts, los llobs se la menjan.
• Peus del amo, fems á la terra.
• Qui no vol pòls que no vaya á l’era.
• Qui s’ fa ovella, l’ llob se la menja.

 

 

Val a dir que, en el marc de les llengües romàniques, només coneixem una “enciclopèdia paremiogràfica” similar a Proverbele românilor; ens referim, ben entès, a la Paremiologia catalana comparada (1992-1999), en vuit volums, de Sebastià Farnés (1854-1934), el qual, com Zanne, salpebra les parèmies originals amb contínues remissions a equivalents parèmics en d’altres llengües; una tasca ímproba per la qual no dubtem que, actualment, ambdós seuen, amb tot mereixement, a la dreta del Pare.  

Espai de trobada: la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD)

Terminàlia és una revista semestral de la Societat Catalana de Terminologia (SCATERM), societat filial de l'Institut d'Estudis Catalans, que es publica des de l'any 2009, amb diversos continguts sobre terminologia i llengua catalana.

Se’n pot consultar el sumari i l’arxiu complet al Portal de publicacions de l’Institut d’Estudis Catalans i es poden descarregar tots els continguts en PDF.

En la penúltima publicació, el número 21, corresponent a juny del 2020, en l’Espai de trobada, van encarregar a Víctor Pàmies, un dels quatre coordinadors de l’estudi Els Refranys més usuals de la llengua catalana, un article on expliqués la seva darrera iniciativa: la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), una eina en línia, desenvolupada per Pere Orga, informàtic de Softcatalà, que dona accés obert a la consulta del seu banc de dades fraseològic, del qual és l’únic gestor i mantenidor.

Just ara, el 29 de gener, ha fet un any que es va presentar aquesta eina, en un acte a l’Espai Vilaweb [podeu recuperar l’entrevista que li va fer Jordi Badia i des de la qual es pot veure el vídeo de l’acte de presentació en aquest enllaç].

L’article, que va de la pàgina 55 a la 57, explica, amb profusió de captures de pantalla i exemples, el funcionament de l’eina i les seves potencialitats. En l’actualitat la PCCD, segons la darrera actualització del dia 12 de gener de 2021, ja conté 273.026 fitxes, corresponents a 24.121 paremiotipus diferents, de 1.588 fonts.  

El millor predicador és fra Exemple

Bas relief of Atropos.
Tret de la Wikipedia en anglès, s.v. Moirai

 

En el número 30 de la revista Paremia, corresponent a l’any 2020, s’hi ha publicat l’article “San Dunà l’è mort. De frailes y santos en los moirónimos romances”, obra de Joan Fontana, un dels quatre coordinadors de l’estudi Els refranys més usuals de la llengua catalana. 

Aquesta contribució, que va merèixer el primer Premi PAREFRAS d’investigació en fraseologia i paremiologia Wolfgang Mieder (2020), parteix de la sempre temuda Moira, deessa del destí a la mitologia grega (habitualment representada en companyia de les seves dues germanes), la qual s’encarrega de teixir i, ai las!, escapçar el nostre fil vital. 

La denominació moirònim, doncs, correspondria a aquell nom propi de persona (antropònim) o de lloc (topònim), real o inventat, que, en el marc d’un refrany, i amb la possible presència d’un altre o més moirònims, en determina el sentit moralitzant. Per entendre’ns, si diem “El treball d’en Josep és buscar caps de setmana”, la formulació, merament enunciativa, manca de tota gràcia; ara bé, i si hi bescanviem el nom propi? Provem-ho: El treball d’en Galvana és buscar caps de setmana. Vet aquí com l’anterior enunciat se’ns transforma sobtadament en un refrany amb tots els ets i uts gràcies a un nou personatge, en Galvana, moirònim que, evidentment, ens remet a “peresa, mandra”. 

D’altra banda, val la pena aclarir que l’abundància de moirònims en el món romànic va aconsellar centrar l’article en quaranta exemples pouats de l’àmbit eclesiàstic i, més concretament, a propòsit de frares i sants. Entre els esmentats exemples, espigolats en deu varietats lingüístiques de la Romània, s’hi oferien els tres següents refranys catalans: 

• Tothom és fra Daça, ningú és fra Jas: “Daça” equival a ‘dóna’m’ i “Jas” a ‘té, pren’; altrament dit, tots estem d’allò més ben disposats a rebre, però no pas a donar. 
• El millor predicador és fra Exemple: en la mesura del possible, cal donar exemple amb els nostres actes. 
• Sant Donet es va morir de mal de barres: “Donet” es relaciona amb el verb “donar”, i, a vegades, de tant exercir (A san Donato fagli sempre buon viso [A Sant Donat, fes-li sempre bona cara], en italià), resulta que San Dunà l’è mort [Sant Donat és mort], com pontifica el refrany piemontès que acomboia el títol de l’article.