dilluns, 30 d’octubre del 2017

Cent cinquanta-cinc


Fa unes setmanes, 155 ens remetia a cabòries d’allò més diverses: el número de casa on residia (per a pega nostra encara amb els pares...) el primer amor jovenívol; els gols que un davanter toia de regional anhelava marcar al llarg de la seva vida esportiva; els euros que un cambrer somniava rascar en propines durant el cap de setmana per, així, demostrar que, l’agost, no només el feia l’amo d’aquell ombrívol pub de Coma-ruga... En fi, tants caps, tants barrets, i cadascú per allà on l’enfilava. Ara bé, si, a dia d’avui, un psicòleg ens plantés a frec d’ulls una quartilla amb un 155 rodanxó al mig, i ens preguntés què ens suggereix, no hi ha dubte que tots coixejaríem del mateix peu.  

L’actual omnipresència del número 155 ens ha esperonat a esbrinar quin era el refrany que, en la nostra enquesta, s’havia classificat precisament en aquesta posició; i cal reconèixer que la descoberta no manca de certa justícia poètica: Gat escaldat de l’aigua tèbia fuig (o amb aigua tèbia en té prou); un refrany que va rebre 1084 vots i que, segons algunes variants recollides, ens indica que el felí escaldofat (adjectiu documentat a l’Empordà) a vegades fuig fins i tot de l’aigua freda, i, en cas que s’hagi escaldat amb llet, veu la vaca i fuig, perquè, pobret, poques metzines el maten.

Ho sap tothom i és profecia: els cats posseeixen una paciència gairebé infinita; sobretot si la pell encara els cou de la recent escaldada. Contemplen el toll immens que, un dia o altre, haurien de travessar, i no gosen enfonsar-hi la urpeta. Ara com ara, esperen dignament asseguts, amb la cua enroscada davant les potes, i segueixen encuriosits el destí d’aquelles pedres que algú llança des de l’altra banda del toll; pedres que es deixaten en cercles d’aigua i que, amb l’indòmit desig d’abastar-ho tot, s’acaben esvanint en el no-res.