Fa unes setmanes, 155 ens remetia a cabòries d’allò més diverses: el número
de casa on residia (per a pega nostra encara amb els pares...) el primer amor
jovenívol; els gols que un davanter toia de regional anhelava marcar al llarg
de la seva vida esportiva; els euros que un cambrer somniava rascar en propines
durant el cap de setmana per, així, demostrar que, l’agost, no només el feia l’amo
d’aquell ombrívol pub de Coma-ruga... En fi, tants caps, tants barrets, i cadascú
per allà on l’enfilava. Ara bé, si, a dia d’avui, un psicòleg ens plantés a
frec d’ulls una quartilla amb un 155 rodanxó al mig, i ens preguntés què ens
suggereix, no hi ha dubte que tots coixejaríem del mateix peu.
L’actual omnipresència del número 155 ens ha esperonat a esbrinar quin era
el refrany que, en la nostra enquesta, s’havia classificat precisament en
aquesta posició; i cal reconèixer que la descoberta no manca de certa justícia
poètica: Gat escaldat de l’aigua tèbia
fuig (o amb aigua tèbia en té prou); un refrany que va rebre 1084 vots i que, segons
algunes variants recollides, ens indica que el felí escaldofat (adjectiu documentat a l’Empordà) a vegades fuig fins i
tot de l’aigua freda, i, en cas que
s’hagi escaldat amb llet, veu la vaca i
fuig, perquè, pobret, poques metzines
el maten.
Ho
sap tothom i és profecia: els cats
posseeixen una paciència gairebé infinita; sobretot si la pell encara els cou
de la recent escaldada. Contemplen el toll immens que, un dia o altre, haurien
de travessar, i no gosen enfonsar-hi la urpeta. Ara com ara, esperen dignament
asseguts, amb la cua enroscada davant les potes, i segueixen encuriosits el
destí d’aquelles pedres que algú llança des de l’altra banda del toll; pedres
que es deixaten en cercles d’aigua i que, amb l’indòmit desig d’abastar-ho tot,
s’acaben esvanint en el no-res.