dilluns, 28 de novembre de 2016

Llibres de l'Índex publica Els refranys més usuals de la llengua catalana

Als qui us agrada el paper esteu de sort i us podem anunciar que des del mes passat podeu trobar a les llibreries Els refranys més usuals de la llengua catalana en paper, publicat per Llibres de l'Índex.

Mireu-nos, ben cofois, cadascú amb el seu exemplar al rest!

Les dades bibliogràfiques d'aquesta edició són les següents:

Títol: Els refranys més usuals de la llengua catalana
Autors: Joan Fontana, José Enrique Gargallo, Víctor Pàmies i Xus Ugarte (amb il·lustracions de Jordi Beltran)
Enquadernació: Rústica
Editorial: Llibres de l'Índex
Primera edició: setembre de 2016
Pàgines: 56
Preu: 9,5 €
ISBN: 978-84-942889-9-9

El podeu trobar en la majoria de llibreries que tenen catàleg per internet: Abacus, AgapeaAltaïr Llibreria, Claret LlibreriaEl Corte Inglés, La Central, Llibreria la PuçaLlibreria Parcir, Llibres Galatea, Nus de LlibresRacó del Llibre, etc., o el podeu demanar en la vostra llibreria de capçalera i us l'aconseguiran.



divendres, 25 de novembre de 2016

José Enrique Gargallo ja és membre numerari de la Secció FIlològica de l'Institut d'Estudis Catalans

Imatge presa de l'IEC
Des dels refranys més usuals de la llengua catalana volem felicitar José Enrique Gargallo Gil, un dels coordinadors del projecte, que acaba de ser nomenat membre numerari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

Això passava el 17 de noviembre, quan el Ple de l'Institut d'Estudis Catalans va acordar incorporar vuit nous membres numeraris, d'entre els quals els filòlegs José Enrique Gargallo Gil i August Bover Font.

José Enrique Gargallo Gil és professor titular de filologia romànica a la Universitat de Barcelona des del 1988. Especialista en dialectologia en els àmbits fronterers de la península Ibèrica, ha publicat obres com Guía de lingüística románica (1989), Les llengües romàniques. Tot un món lingüístic fet de romanços (1994) i Manual de lingüística románica (2007), i ha col·laborat en monografies romàniques de l’Atlas linguistique roman (Grenoble). Ha dirigit diversos projectes ministerials des del 2005; és coautor de Calendario romance de refranes, i coordinador de les obres col·lectives Paremiología romance. Los refranes meteorológicos (2010) i I proverbi meteorologici. Ai confini dell’Europa romanica (2011). Forma part del comitè de redacció de la revista Estudis Romànics. També és membre de la Sociedad Española de Lingüística, de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i de la Société de Linguistique Romane.

L'enhorabona, mestre!

dimecres, 9 de novembre de 2016

El vi del Vendrell fa caure de clatell

El passat dissabte 29 d’octubre, Xus Ugarte i Joan Fontana van participar a les “XXVI Jornades d’Estudis Penedesencs (La llengua al Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura)”, organitzades a la vila regalada del Vendrell per l’Institutd’Estudis Penedesencs.

La comunicació presentada s’intitulava “El vi del Vendrell fa caure de clatell. Representació paremiològica del Penedès a l’enquesta Els refranys més usuals de la llengua catalana” i intentava posar en solfa els resultats de les 68 contribucions rebudes des de l’Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf. Durant la presentació, es va aprofitar per esmentar els cinc refranys més votats en l’àmbit del Penedès. Heus-los aquí:
  1. Hi ha més dies que llonganisses. 
  2. Al maig, cada dia un raig. 
  3. Al mal temps, bona cara. 
  4. La primavera la sang altera. 
  5. Com més serem, més riurem. 
 És curiós que els cinc refranys mostren una bona filosofia de vida: cal fer les coses amb calma, agafar-se bé els contratemps i, si és amb colla, tot transcorre molt més feliçment. A títol anecdòtic, cal dir que els contribuents penedesencs van incloure a la casella Més de l’enquesta alguns refranys de clar regust vitivinícola, cosa d’allò més idònia tenint en compte les característiques del territori (pensem, per exemple, en el famós primer quartet del sonet de Josep Carner De la vila del Vendrell):

Adéu, vila regalada, 
adéu, vila del Vendrell, 
que fas una olor mesclada 
de garrofa i vi novell

Els refranys a què s’al·ludia són: El vi del Vendrell fa caure de clatell (que es va agafar com a títol simbòlic de la ponència); Un bon cava i un bon vi, amb Parellada de Font- Rubí; El bon vi s’ha de beure en un got fi; Dona borratxa i vi al celler, no pot ser, Home lluner no omple la bota ni el graner; o Un bon foc, un bon vi i una bona taula, senyal de bona casa.

La comunicació apareixerà, al llarg de l’any 2017, a les Actes de la “XXVI Jornades d’Estudis Penedesencs”, de les quals us mantindrem informats.

dissabte, 16 de juliol de 2016

Refrescant pluja d'idees canicular a l'Hotel restaurant L’Abadia de la Puebla de Arenoso

Tot aprofitant “lo caloret” de la incipient canícula, els coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana hem acceptat volenterosament la invitació d’un dels membres, José Enrique Gargallo, per realitzar una intensa sessió de treball a l’hotel restaurant L’Abadia, situat en el marc inigualable de la Puebla de Arenoso (l’Alt Millars, Castelló).

Durant aquesta reunió acadèmica, la pluja d’idees ens ha demostrat que el nostre projecte cada cop pren més volada; a tall d’exemple, estem a punt d’acordar la publicació en paper del refranyer temàtic que, com bé sabeu, us podeu descarregar des d’aquesta mateixa pàgina web (al menú dret).

L’estudi d’aquestes dades ha donat peu a participar en diversos congressos i a redactar alguns articles en revistes especialitzades dels quals us hem anat fent esment; com, per exemple, el 17è Col·loqui de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes), celebrat el juliol de 2015 [entrada al blog el 14 de juliol: Pels que hem sigut, bé prou que hem rigut]; el Congrés de l’AFC (Associació Francesa de Catalanistes), a l’octubre de 2015 [publicat al blog el 9 de novembre: Qui llengua ha, a Perpinyà va]. 

Tan bon punt es publiquin aquestes contribucions, us en farem arribar l’enllaç. 

dilluns, 30 de maig de 2016

El podi de les Illes Balears



  1. Com més serem, més riurem (número 4 del rànquing general)
Heus ací una frase ben actual i popular. No en va té 15.900 entrades a Google, la majoria provinents de citacions dels mitjans de comunicació i també d’incitacions al gregarisme: invitacions a una calçotada municipal, a una cursa per a totes les edats, a una posada en comú per preparar la festa major del poble... Totes pronunciades amb la innocent certesa que en l’alegria sempre hi ha consens.

Hi ha alguna dissidència, com en el cas de l’articulista que qüestiona aquest refrany en parlar de la superpoblació humana de la terra i considera que la dita pot funcionar bé en petit comitè, però a l’entorn planetari li escau més “Com més siguem menys riurem”. http://www.ara.cat/societat/mes-serem-riurem_0_559744024.html

O la variant Quants més serem, més riurem, que serveix al periodista per lamentar-se de la manca de planificació d’un poble de la Costa Brava que, a l’igual que l’exemple anterior, ha superat les previsions més optimistes pel que fa a un augment desmesurat dels seus ciutadans. L’afegitó és a mode d’antiparèmia, tot i que sempre en companyonia: I si no reeixim amb la dita de quants més serem, més riurem, doncs plorarem tots plegats.


  1. Entre poc i massa, (sa) la mesura passa
La justa mesura. Si els balears han prioritzat la gatzara massificada a la dita anterior, ara juguen a cercar l’equilibri amb aquest refrany que aconsella una moderació generalitzada.

Perquè la virtut es troba justament al punt mig de les coses: In medias res stat uirtus, En tot hi ha d'haver mesura (DCVB), Entre poc i massa, hi ha mesura (DCVB, s. v. mesura): es recomana, doncs, la temprança en tot. 
 
Alguns participants, cal dir que sobretot no baleàrics, ens han assenyalat que només n’empren la primera part i que, de fet, no coneixien l’existència d’un segon hemistiqui. En aquest sentit, l’amonestació per un acte forassenyat seria un contundent Entre poc i massa!!, més que Entre poc i massa..., que esperaria un acabament sobreentès.


  1. Per una orella li entra i per l’altra li surt
Un altre refrany clar com l’aigua: vet ací un parlant que es troba amb un interlocutor que no presta cap atenció a les seves paraules, que cauen en el buit, o que se les emporta el vent... Verba volant, scripta manent.

Tal vegada el pobre oient no té capacitat de retentiva, però el refrany fa èmfasi en la intencionalitat i mala fe d’aquest, més que en la seva incapacitat mnemotècnica.

Es tracta d’una dita morfològicament mal·leable, atès que es pot adaptar al subjecte o a la persona gramatical que convingui. Ara bé, quan es tracta de la primera persona del singular i l’objectiu és reafirmar la nostra rebel·lió per les paraules que ens profereixen, sovint s’hi afegeix un tercer hemistiqui que rima amb “surt”, a costa, però, d’escapçar  l’orella de la dita: per aquí m’entra, per aquí em surt, i per aquí em fa tururut. 
 
Comptat i debatut, el Top 3 de les Balears demostra un gran pragmatisme si els illencs apliquen aquesta saviesa paremiològica a la realitat: companyonia, juste milieu (o perfecció), i eliminació de la sobreinformació.

dimecres, 11 de maig de 2016

El podi del País Valencià



Quins són els refranys més votats del País Valencià i de les Illes?

A l’entrada de juliol de 2015, us oferíem un primer tastet amb els 10 refranys guanyadors, o, més ben dit, els més votats pels 884 participants de l’enquesta.
Curiosament, no n'hi ha cap de coincident entre els tres primers del País València i els tres de les Illes, tot i que el número 2 valencià correspon a la tercera posició del rànquing general, i el número 1 balear és el quart de la llista general.
Us els presentem tot seguit, tenint en compte que les contribucions del País Valencià representen entre el 7-8% d’enquestes, mentre que les de les Illes Balears, entre el 5-6%.


El podi del País Valencià

1. A la taula i al llit, al primer crit 
L’enunciat d’aquest refrany és ben clar i transparent, sense un sentit amagat aparent. Ja ho expressa així el Diccionari català-valencià-balear a l’entrada “llit”: “vol dir que convé anar-hi tot seguit en cridar-nos a menjar o a dormir”.
Víctor Pàmies i Jordi Palou, a Els 100 refranys més populars (pàg. 24-25), ens diuen que és una parèmia molt estesa i popular, amb moltíssimes variants i acabaments. Així, la popularitat de la dita fa que, només recitant-ne la primera clàusula, se’n sobreentenguin i se n’endevinin els altres acabaments.

I si voleu més variants, el mateix Víctor Pàmies les dóna a http://vpamies.dites.cat/2010/10/top-ten-5-la-taula-i-al-llit-al-primer.html:

A la cuina i al llit al primer crit, o A la taula i al llit al primer crit. Al llit i a la taula, a la primera paraula, o A la taula i al llit, al primer crit; quan diguin a treballar, ja va! [...]

A aquesta incitació tan emprenedora no li podia mancar la seva antiparèmia o refrany contradictori a la segona part:

A la taula i al llit: al primer crit. Si és a treballar: deixeu-los cridar!, corroborada pels de Vinaròs, d’acord amb el DCVB: A la taula i al llit, al primer crit; i per a treballar, deixa cridar.

2. Hi ha més dies que llonganisses (número 3 del rànquing general!)
La interpretació també és diàfana per a una societat on molt pocs lligaven els gossos amb ídem i que fins no fa gaire es veia obligada a considerar les llonganisses (o llangonisses) com una delicatesse, els talls de les quals anaven ben comptats. I diem fins fa poc perquè amb la industrialització la menja s’ha diversificat i multiplicat tant que hom pot menjar-ne un símil per pocs diners i cada dia de l’any si es desitja (amb la consegüent alegria per al colesterol), sense haver d’esperar la matança del porc. Les “de debò”, però, sí que farien honor a la dita.

Amb aquesta frase es vol donar a entendre que sempre hi ha temps per fer alguna cosa, que no cal precipitar els esdeveniments ni atabalar-se amb presses.
Ara bé, potser és aquesta la interpretació més actualitzada, perquè d’altres de més antigues al·ludeixen a la necessitat d’estalviar el menjar en època de vaques magres. És a dir, convé tenir provisions al rebost perquè l’any és molt llarg
i la llangonissa, malgrat que fa pensar en alguna cosa llarga, de considerable longitud, és molt curta.

I a València alguns encara hi afegeixen: «i més setmanes que botifarres» (DCVB, s. v. llonganissa).



Tampoc no us estalvieu totes les referències que trobareu en aquest enllaç:


3. Tota pedra fa paret

Aquesta dita típica del País Valencià (i força menys emprada a altres llocs) ens alliçona sobre el fet que tot ajuda, que no hem d'infravalorar un petit esforç si va en el sentit que ens convé. També es diu Tota pedra fa marge o Tota brossa fa paret, perquè tot, per petit que sigui, ajuda. A més, és una de les 300 dites que faran història. Comproveu-ho!

La parèmia ens evoca De mica en mica s’omple la pica, que remet a la mateixa idea, tot i que, si filem prim, en aquesta darrera hi ha una invitació a la perseverança i a la constància; una recomanació a l’estalvi individual, però sense l’actitud proactiva i cooperativa d’unes mans que aixequen la paret.

dimecres, 4 de maig de 2016

Podi del Principat de Catalunya



Quan vam plantejar l’enquesta dels refranys més usuals de la llengua catalana, els coordinadors teníem clar que havíem d’obtenir dades que ens permetessin segmentar els resultats per edat, per sexe, per lloc de naixement, per lloc on es viu i a partir de les llengües materna i paterna dels enquestats.

Si de les 884 enquestes rebudes i validades dins el termini establert agafem només les que corresponen al Principat de Catalunya (720, si tenim en compte el lloc de naixement, i 741, si considerem el lloc on viuen actualment), podem oferir dades ajustades territorialment a aquest segment geogràfic de parlants.

Així, els 3 refranys més votats, en aquest cas, són:

-       Com més serem, més riurem
-       Hi ha més dies que llonganisses
-       Més val sol que mal acompanyat

Si comparem aquest rànquing amb el general, tot i compartir-hi l’essència, hi trobarem algunes divergències prou significatives, si tenim en compte que les enquestes del Principat de Catalunya representen el 82% del total —si ens fixem en l’origen dels enquestats— i un 85% —segons el lloc de residència.

Concretament al podi dels refranys més votats del Principat de Catalunya hi surten el 4t, el 3n i el 1r més votats del rànquing general, en aquest ordre invers. I hi desapareix Feta la llei, feta la trampa, que s’havia enlairat fins a la segona posició en el rànquing general.

I què en podem dir, d’aquestes parèmies?

Com més serem, més riurem

D’aquest refrany el Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll (1926-62), comenta que es diu en convidar algú a afegir-se a una colla. Posteriorment ho recull amb les mateixes paraules Josep Pons Lluch al Refranyer menorquí (1950).

Els participants ens proposen variants com ara Quants..., amb canvis de temps (com se sol fer amb les frases fetes, que s’adapten a la situació i temps comunicatiu: Com més són, més riuen), cosa que ens dóna idea de com n’és, de popular, aquesta expressió. I malgrat no tenir un equivalent directe en castellà (alguns autors, com Josep Balbastre, proposen «Éramos pocos y parió la burra», sentit que recull posteriorment Anna Parés en els seus treballs lexicogràfics), alguns informants ens diuen que els sona castellà (com amb tants d’altres recollits en aquest estudi). Al Refranero multilingüe hi trobem també «Éramos pocos, y parió la abuela».

Hi ha més dies que llonganisses

Els participants ens proposen moltes variants (llangonisses o botifarres), saben versions més llargues de la dita: Hi ha més dies que llonganisses, més setmanes que botifarres i més anys que capellans; alguna variant com Haver-hi més dies que xirivies, i també hi ha algú a qui li sona castellà (com no podia ser d’una altra manera).

La dita es pot interpretar en el sentit que apunta J. V. Bastús a La sabiduría de las naciones: cal anar amb cura, que són molts els dies que s’han de passar i escassos els mitjans amb què es compta; però també, com apunta el DCVB, que hi ha molt de temps disponible o sobrer.
 
En català ja trobem aquesta dita documentada en Carles Ros, al 1736, i en la majoria de repertoris generals posteriors.

També la trobem en moltes altres llengües, com per exemple:

-           ES: Hay más días que longanizas
-           FR: Il y a plus de jours que de semaines
-           PT: Mais dias ay que lengoniças
-                      RO: N-ai intrat zilele în sac [‘No han entrat (= cabut) els dies al sac’]

Més val sol que mal acompanyat

Aquesta dita significa que és millor la solitud que una mala companyia. En les respostes de les enquestes, ens han proposat força variants i equivalents: introduïda per “val més” o “més val”; “Anar (o Estar) sol”;  A soles”; “Tot sol”; i a alguns participants els sonava castellà.

Ja en trobem esment al Tirant lo Blanc (I part, cap. CIX: «Si yo prench aquest per marit e si no me hix tal com yo volria, hauria ésser homeyera de la mia persona, que seria forçada de fer actes de gran desesperació perquè a mi és semblant que més val star sola que ab mala companyia»).

I apareix en la majoria de grans repertoris des del segle xix. Bulbena assenyala que és general de totes les nacions (el trobem en castellà, francès, italià, anglès, portuguès, etc.)

-           EN: Better be alone than is bad company
-           ES: Más vale solo que mal acompañado
-           FR: Il vaut mieux être seul que mal accompagné
-           IT: È meglio star solo che mal accompagnato
-           PT: Mais val sò, que mal acompanhado