dimecres, 16 de gener de 2019

Abogáu, afogáu

Tret de la Wikipedia italiana, sv. Avoccato
Al número 68 de la revista Archivum, publicada sota l’ègida de la Universitat d’Oviedo, apareix un article signat per un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, Joan Fontana, que s’intitula Quen guarda, faya. Aproximación a los refranes mínimos asturianos.

El treball analitza 38 refranys asturians, quatre confegits per dos únics elements, i 34 per tres. Vet aquí les quatre parèmies més breus localitzades en asturià:
- Abogáu, afogáu (també en català, passant de l’aigua, no pas del foc, a les brases, afirmem: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos).
- Aguaza, ¡atraca! (l’aguaza és una taca de plàncton al mar que desperta la voracitat de les sardines. El refrany, doncs, aconsella als pescadors que no es deixin perdre aquesta avinentesa).
- ¿Casástete? Cagástete (un eloqüent exemple de la mai prou lloada saviesa popular).
- Febreru, febreraes (que al·ludeix a la característica inestabilitat d’aquest mes).

D’altra banda, entre els refranys formats per tres components, ens fa especialment gràcia la parèmia Dineru llama dineru, basada en la següent anècdota: una ànima càndida va anar a un banc, es va repenjar al mostrador i va treure una moneda convençut que, segons el citat refrany, els fons del banc en sentirien la crida i se li abraonarien a sobre; tanmateix, el que succeí fou ben diferent: la moneda li va relliscar de la mà i se’n va anar rodolant a les entranyes del banc. Aleshores, el pobre home va entendre que Dineru llama dineru, pero lo mucho a lo poco.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Cada dia un raig. Els refranys del calendari i meteorològics més, i menys, usuals


Recentment, la revista digital Paremia va publicar un treball afaiçonat per dos dels coordinadors d’aquest blog, José Enrique Gargallo i Joan Fontana. Ens referim a l’article intitulat “Refranes meteorológicos y del calendario en la encuesta digital Els refranys més usuals de la llengua catalana”, el qual analitza, en primer lloc, els nou refranys pròpiament meteorològics i del calendari presents entre les 200 primeres parèmies (d’un total de 497) de la classificació general de la nostra enquesta, bo i aprofitant-ne les variants aportades pels gairebé 900 participants. Es tracta de:
 
- Al maig, cada dia un raig (número 35 al rànquing de l’enquesta).
- Cel rogenc, pluja o vent (número 57).
- A l’Abril, aigües mil (número 108).
- Quan la Candelera plora, l’hivern és fora; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu (número 123).
- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot (número 125).
- A l’Abril cada gota val per mil (número 132).
- Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc (número 148).
- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre (número 190).
- Pel juny, la falç al puny (número 191).

Com a contrapunt als anteriors refranys, un segon apartat de l’article es dedica a l’extrem oposat, és a dir, a tres refranys pròpiament meteorològics i del calendari que es troben entre els deu darrers de la classificació. Heus-los aquí:

- Per Sant Macià, l’oronella ve i el tord se’n va (número 490).
- Quan les gavines van per l’horta, fes foc i tanca la porta (número 494).
- Al maig, així me’n vaig (número 495).

Arran dels resultats de l’enquesta, l’article revela un menor coneixement d’aquest tipus de parèmies en comparació a la tradicional societat agropecuària de fa dècades. En efecte, el que llavors era una pauta fonamental per al correcte desenvolupament de les tasques quotidianes avui en dia ha esdevingut una simple efemèride de caire folklòric. Això no obstant, l’anàlisi de les dades obtingudes posa en relleu una notable riquesa parèmica que, heretada de les generacions precedents, encara sobreviu en l’actual saviesa popular.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Les xiques de Villahermosa...

Villahermosa del Río. Foto treta de la Wikipedia
Del 18 al 23 de juliol de 2016, José Enrique Gargallo, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va viatjar a Roma per participar al XXVIIIè Congrés internacional de lingüística i filologia romànica. Els dos anys transcorreguts des d’aleshores han permès aplegar les diverses aportacions al congrés en unes actes que, ben entès, també inclouen la contribució de Gargallo, intitulada “Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil... Decires geográficos en los confines de la valencianidad”.
L’article se centra en el que l’autor proposa anomenar decires geográficos (‘dites geogràfiques’), és a dir, aquelles fórmules fixades, a manera de refranys o coples, en què uns pobles retraten humorísticament els seus veïns. Aquestes fórmules, en l’àmbit valencià, a vegades aprofiten la diferència idiomàtica (valencià o castellà) per esmolar la ploma del seu enginy; en aquest sentit, el refrany que dona mig títol a la contribució, l’adrecen els de Vistabella, catalanoparlants, als habitants de Villahermosa, primer poble castellanoparlant al sud de Penyagolosa: Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil, | a la finestra, ventana, | i al julivert, perejil.
La percepció sobre la diferència lingüística s’expressa amb altres dites, com ara: Les xiques de l’Aragó / al llum li diuen candil, / a la finestra ventana / i al juliverd perejil. La mirada a l’altre genera la designació de xurro: Les xurres d’ahí en amunt / totes són altes i primes, / que pareixen escaletes / d’ajocar-se les gallines; Si te’n vas a batre als xurros / no t’oblides del porró, / que encara que ells beuen vi / uns en donen i atres no. Tot això, al caliu d’una frontera romànica peninsular en què s’agermana la mirada als altres valencians, de parla castellana, i als aragonesos veïns. I s’explota, a més, el retrat tòpic de la figura femenina i de la masculina: les xiques, les xurres, les xurretes... totes són altes i primes. En canvi, els xurros beuen vi, però uns en donen i atres no.
Enllaç per a l’article:

dimecres, 19 de setembre de 2018

Juan Beceiro, autor del 'Quixote'


Amb motiu del XIIè Congrés de l’AIEG (Asociación Internacional de Estudos Galegos), celebrat a Madrid entre el 10 i el 15 de setembre, Joan Fontana, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va presentar-hi la comunicació “En terra de lobos ouvear coma todos. Achega paremiolóxica á tradución inèdita do Quijote de Juan Beceiro Amado”.

El general nacional a la reserva Juan Beceiro Amado (Ferrol 1903 – Madrid 1990) va iniciar la seva versió de l’obra mestra cervantina, a l’ombra de l’Alhambra de Granada, per Sant Martí de 1970, i la va enllestir el 25 de gener del 72 (en menys, doncs, de quinze mesos). Tanmateix, haurien de passar més de quaranta anys fins que, el 8 de novembre de 2013, un fill del traductor, Juan Luis Beceiro, donés a la Real Academia Galega els quatre volums del manuscrit original (juntament amb d’altres traduccions gallegues del mateix Beceiro Amado, com ara la del Lazarillo de Tormes). Malgrat la importància cabdal d’aquesta versió, la primera integral en gallec del Quijote, el manuscrit encara roman inèdit a les lleixes de l’Arxiu corunyès de la RAG, on, això sí, resta a disposició de possibles interessats.

A despit d’algunes imperfeccions (tot bon cavall ensopega), endinsar-se en l’obra de Beceiro i espigolar-ne les diverses versions dels refranys quixotescs ofereix sorpreses ben falagueres com, per exemple, descobrir que les parèmies Cuando a Roma fueres, haz como vieres (II, Cap. 54), ¡Ándeme yo caliente, y ríase la gente! (II, Cap. 50) o En otras casas cuecen habas, y en la mía, a calderadas (II, Cap. 13), en mans de Beceiro, es converteixen, respectivament, en: En terra de lobos ouvear [‘udolar’] coma todos; Diga o que diga a miña viciña e teña o meu fol [‘sac’] fariña; i Non todol’os dias son martes de antroido [‘carnaval’].

La sempre impecable cal·ligrafia de Beceiro en el famós inici del primer capítol Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)

Els quatre volums del manuscrit inèdit de Beceiro Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)

divendres, 24 d’agost de 2018

Bucarest en dos mots

Xus Ugarte i Joan Fontana davant la seu
del XVIII Col·loqui de l'AILLC


Joan Fontana i Xus Ugarte, dos dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, van participar al col·loqui de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes) que es va celebrar a Bucarest del 2 al 6 de juliol.
En el marc d’aquesta trobada científica, Joan Fontana va presentar la comunicació “Peix peix peix. Aproximació als refranys mínims catalans i romanesos”, que pretenia, en primer lloc, escatir quins són els refranys més breus en les dues llengües esmentades, i, segonament, comparar-ne els resultats.
En aquest sentit, cal esmentar que el català i el romanès coincideixen en la feliç notícia de comptar amb sengles enciclopèdies paremiogràfiques de primer nivell; ens referim, respectivament, a la mai prou lloada Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés (en vuit volums) i a la també impagable obra de Iuliu Zanne, Proverbele românilor [‘Els refranys dels romanesos’] (en deu volums), redactada a cavall dels segles xix i xx.
El buidatge d’aquestes i altres fonts (Amades i Parés, en el cas del català) van posar de manifest l’existència de força refranys de dos únics components per als quals proposem la denominació de refranys mínims. Concretament, vam ser capaços d’espigolar-ne 60 per al català i justament la meitat, 30, per al romanès.
Pel que fa a la nostra llengua, hi destaquen les parèmies referides a la fauna (Cavalls! Treballs) i flora (Sàlvia salva), al matrimoni (Casat, caçat), i, sobretot, a la maledicència popular centrada en determinats indrets i els seus habitants (per exemple, Tortosa, ventosa; Sils, llepafils; o Ripollet, pixacantons).
Finalment, la saviesa ancestral del nostre poble no oblida un àmbit que no passa mai de moda, i menys avui en dia: el judicial. Així doncs, Testimonis, dimonis, i, dit sigui de passada, Justícia, brutícia.