dimarts, 23 d’octubre de 2018

Les xiques de Villahermosa...

Villahermosa del Río. Foto treta de la Wikipedia
Del 18 al 23 de juliol de 2016, José Enrique Gargallo, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va viatjar a Roma per participar al XXVIIIè Congrés internacional de lingüística i filologia romànica. Els dos anys transcorreguts des d’aleshores han permès aplegar les diverses aportacions al congrés en unes actes que, ben entès, també inclouen la contribució de Gargallo, intitulada “Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil... Decires geográficos en los confines de la valencianidad”.
L’article se centra en el que l’autor proposa anomenar decires geográficos (‘dites geogràfiques’), és a dir, aquelles fórmules fixades, a manera de refranys o coples, en què uns pobles retraten humorísticament els seus veïns. Aquestes fórmules, en l’àmbit valencià, a vegades aprofiten la diferència idiomàtica (valencià o castellà) per esmolar la ploma del seu enginy; en aquest sentit, el refrany que dona mig títol a la contribució, l’adrecen els de Vistabella, catalanoparlants, als habitants de Villahermosa, primer poble castellanoparlant al sud de Penyagolosa: Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil, | a la finestra, ventana, | i al julivert, perejil.
La percepció sobre la diferència lingüística s’expressa amb altres dites, com ara: Les xiques de l’Aragó / al llum li diuen candil, / a la finestra ventana / i al juliverd perejil. La mirada a l’altre genera la designació de xurro: Les xurres d’ahí en amunt / totes són altes i primes, / que pareixen escaletes / d’ajocar-se les gallines; Si te’n vas a batre als xurros / no t’oblides del porró, / que encara que ells beuen vi / uns en donen i atres no. Tot això, al caliu d’una frontera romànica peninsular en què s’agermana la mirada als altres valencians, de parla castellana, i als aragonesos veïns. I s’explota, a més, el retrat tòpic de la figura femenina i de la masculina: les xiques, les xurres, les xurretes... totes són altes i primes. En canvi, els xurros beuen vi, però uns en donen i atres no.
Enllaç per a l’article:

dimecres, 19 de setembre de 2018

Juan Beceiro, autor del 'Quixote'


Amb motiu del XIIè Congrés de l’AIEG (Asociación Internacional de Estudos Galegos), celebrat a Madrid entre el 10 i el 15 de setembre, Joan Fontana, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va presentar-hi la comunicació “En terra de lobos ouvear coma todos. Achega paremiolóxica á tradución inèdita do Quijote de Juan Beceiro Amado”.

El general nacional a la reserva Juan Beceiro Amado (Ferrol 1903 – Madrid 1990) va iniciar la seva versió de l’obra mestra cervantina, a l’ombra de l’Alhambra de Granada, per Sant Martí de 1970, i la va enllestir el 25 de gener del 72 (en menys, doncs, de quinze mesos). Tanmateix, haurien de passar més de quaranta anys fins que, el 8 de novembre de 2013, un fill del traductor, Juan Luis Beceiro, donés a la Real Academia Galega els quatre volums del manuscrit original (juntament amb d’altres traduccions gallegues del mateix Beceiro Amado, com ara la del Lazarillo de Tormes). Malgrat la importància cabdal d’aquesta versió, la primera integral en gallec del Quijote, el manuscrit encara roman inèdit a les lleixes de l’Arxiu corunyès de la RAG, on, això sí, resta a disposició de possibles interessats.

A despit d’algunes imperfeccions (tot bon cavall ensopega), endinsar-se en l’obra de Beceiro i espigolar-ne les diverses versions dels refranys quixotescs ofereix sorpreses ben falagueres com, per exemple, descobrir que les parèmies Cuando a Roma fueres, haz como vieres (II, Cap. 54), ¡Ándeme yo caliente, y ríase la gente! (II, Cap. 50) o En otras casas cuecen habas, y en la mía, a calderadas (II, Cap. 13), en mans de Beceiro, es converteixen, respectivament, en: En terra de lobos ouvear [‘udolar’] coma todos; Diga o que diga a miña viciña e teña o meu fol [‘sac’] fariña; i Non todol’os dias son martes de antroido [‘carnaval’].

La sempre impecable cal·ligrafia de Beceiro en el famós inici del primer capítol Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)

Els quatre volums del manuscrit inèdit de Beceiro Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)

divendres, 24 d’agost de 2018

Bucarest en dos mots

Xus Ugarte i Joan Fontana davant la seu
del XVIII Col·loqui de l'AILLC


Joan Fontana i Xus Ugarte, dos dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, van participar al col·loqui de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes) que es va celebrar a Bucarest del 2 al 6 de juliol.
En el marc d’aquesta trobada científica, Joan Fontana va presentar la comunicació “Peix peix peix. Aproximació als refranys mínims catalans i romanesos”, que pretenia, en primer lloc, escatir quins són els refranys més breus en les dues llengües esmentades, i, segonament, comparar-ne els resultats.
En aquest sentit, cal esmentar que el català i el romanès coincideixen en la feliç notícia de comptar amb sengles enciclopèdies paremiogràfiques de primer nivell; ens referim, respectivament, a la mai prou lloada Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés (en vuit volums) i a la també impagable obra de Iuliu Zanne, Proverbele românilor [‘Els refranys dels romanesos’] (en deu volums), redactada a cavall dels segles xix i xx.
El buidatge d’aquestes i altres fonts (Amades i Parés, en el cas del català) van posar de manifest l’existència de força refranys de dos únics components per als quals proposem la denominació de refranys mínims. Concretament, vam ser capaços d’espigolar-ne 60 per al català i justament la meitat, 30, per al romanès.
Pel que fa a la nostra llengua, hi destaquen les parèmies referides a la fauna (Cavalls! Treballs) i flora (Sàlvia salva), al matrimoni (Casat, caçat), i, sobretot, a la maledicència popular centrada en determinats indrets i els seus habitants (per exemple, Tortosa, ventosa; Sils, llepafils; o Ripollet, pixacantons).
Finalment, la saviesa ancestral del nostre poble no oblida un àmbit que no passa mai de moda, i menys avui en dia: el judicial. Així doncs, Testimonis, dimonis, i, dit sigui de passada, Justícia, brutícia.

dijous, 25 de gener de 2018

Com més serem, més... pagarem


Any nou, article nou; res millor, doncs, que encetar aquest 2018 amb bon peu i amb el número 18 de la prestigiosa revista científica, també disponible en línia, Cadernos de Fraseoloxía Galega, que acaba de veure la llum. Entre les sempre interessants propostes del sumari, ens fa especial gràcia esmentar l’article que signen dos membres del nostre projecte, Xus Ugarte i Joan Fontana; es tracta del treball intitulat «Mentres máis somos... Apuntamentos paremiolóxicos co gallo dos cinco refráns máis votados na enquisa “Els refranys més usuals de la llengua catalana”».

A partir dels cinc refranys més votats en la nostra enquesta [(1) Més val sol que mal acompanyat; (2) Feta la llei, feta la trampa; (3) Hi ha més dies que llonganisses; (4) Com més serem, més riurem; i (5) Qui paga, mana], aquesta contribució intenta espigolar-ne equivalents en les diverses llengües romàniques, així com també en anglès. Tot i mostrar un especial èmfasi pel gallec, que, no endebades, és la llengua de redacció de l’article, s’hi esmenten refranys castellans, francesos, anglesos, italians, portuguesos, romanesos, occitans, friülans i asturians. 

A tall d’exemple, per al refrany Hi ha més dies que llonganisses, resulta curiós observar com el gallec, el portuguès, l’asturià, el castellà i l’italià mantenen l’al·lusió diesllonganisses, mentre que l’occità i el francès opten per remarcar el fet que hi ha més dies que no pas setmanes. Per la seva banda, el romanès, amb una imatge ben visual, ens indica que tots els dies no han cabut al sac; i, finalment, el friülà, sentencia filosòficament que hi ha més temps que no pas vida.

Pel que fa a Com més serem, més riurem, sorprèn que, per regla general, les llengües estudiades no ens n’ofereixin equivalències tan rialleres com la catalana i que es limitin a una asèptica glossa del tipus Cuántos más, mejor o Più siamo e meglio stiamo. Ara bé, quan es tracta de trobar equivalències per al refrany Qui paga, mana, la saviesa popular sobreïx d’idees, que podríem resumir en el refrany mínim (compost per dos únics mots) anglès Money talks. Queda, doncs, demostrat, un cop més, que Pagant sant Pere canta i sant Joan fa esclops. 

dimecres, 22 de novembre de 2017

A refranys em convides!



El 7 de juliol de 2015, els quatre coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana ens vam traslladar a València per participar en el 17è Col·loqui de l’AILLC (Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes), del qual vam donar notícia en aquest blog el 14 de juliol de 2015: Pels que hem sigut, bé prou que hem rigut.

Aquella contribució, “A refranys em convides! Gènesi,desenvolupament i primers resultats de l’enquesta digital «Els refranys mésusuals de la llengua catalana»”, acaba de veure la llum, dins de la publicació digital de les Actes del 17è Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes: (Universitat de València, 7-10 de juliol de 2015), a cura de Manuel Pérez Saldanya i Rafael Roca i Ricart.

En aquest article s’explica com es va arribar a confegir l’enquesta, les dificultats ensopegades durant el procés de difusió i recopilació de resultats, i, com a colofó, s’hi adjunta Un petit tast estadístic, que inclou el lloc de naixement i residència dels enquestats, així com els refranys més votats, tant a nivell global com de Catalunya, el País Valencià o les Illes Balears (informacions que, amb menor detall, havíem anat presentant en aquest mateix blog).