dijous, 25 d’abril de 2019

El ‘refranyer valencià’ de Miguel Cervera Sanz

Una de les darreres novetats bibliogràfiques sobre paremiologia és el Refranyer valencià, de Miguel Cervera Sanz, publicat el 2018 per l’Editorial Sargantana, de València.

Al 2017, l’autor va fer una autoedició, amb el subtítol “Saviesa popular dels nostres avantpassats”, com es pot veure en dues notícies sobre presentacions del llibre a principis de l’any 2018. Davant la bona acollida que va tenir el llibre, s’hi va interessar Editorial Sargantana, que en va fer aquesta segona edició de la qual ara ens fem ressò.


     Fitxa bibliogràfica 
       Títol: Refranyer valencià
       Autor: Miguel Cervera Sanz
       Any: 2018
       Editorial: Sargantana (València)
       ISBN: 978-84-16900-97-8
       Pàgines: 195
       PVP: 14,90 €

Sobre l’autor, Miguel Cervera Sanz, a la contraportada hi ha una breu ressenya biogràfica, que ens detalla que va néixer a Alfarb, a la Ribera Alta, al 1942. Mestre i llicenciat en dret, que va exercir, bàsicament, com a funcionari en diferents ministeris, per a ser, finalment, transferit a la Conselleria d'Agricultura de la Generalitat Valenciana, on es va jubilar al 2007.

M'agradaria destacar, del pròleg de Josep Lozano, el vessant de saviesa popular atorgat als refranys, entesos com una manifestació procedent del poble. Diu que “els refranys [...] han estat una mena de discret refugi o reserva de la llengua, de la seua expressió, de la seua manera de dir el món, de la nostra saviesa popular”.

De la contracoberta podem extreure els continguts i classificació de les parèmies que recull aquest refranyer: «Recopilació de 1.200 refranys i més de 300 dites, distribuïts en 10 blocs temàtics. 
1. El llaurador i la terra 
2. Aire i vent 
3. El temps 
4. Calendari i santoral 
5. Salut, consells, malalties i remeis 
6. Amistats i relacions personals 
7. Advertències, consells i reflexions 
8. Constatacions i evidències 
9. Amor, matrimoni i família 
10. Dites»

Notícia d’una de les 22 presentacions per pobles de la Ribera que Miguel Cervera va fer de la primera edició del refranyer
Pel que fa als continguts del llibre, l’autor, a la introducció, hi fa aparèixer el terme *refranyisme, del qual diu que és un sistema de vida, basat en la realitat des de l’experiència dels nostres avantpassats. I ho rebla amb el refrany: “Qui a l’experiència s’aboca, no s’equivoca”. Destaca que l’experiència és l’aplicació pràctica del sentit comú, que es transmet a través dels refranys pel boca-orella, amb la memorització d’aquestes peces de saviesa generació rere generació.

Introdueix cada apartat amb un breu repàs històric i, d’entre tots els refranys que selecciona, n’hi ha un bon grapat ben propis de la Ribera. Entre els quals podem destacar: “Gent de ribera, gent faenera” (de l’apartat El llaurador i la terra); “Vent d’Aragó, aigua al balcó” (Aire i vent); “Quan la Colaita s’emboira i la Murta fa capell, llaurador, ves-te’n a casa, pica espart i fes cordell” (El temps); “Març valencià: faller, musicaler i mascleter pertot arreu”, “Per la Mare de Déu del Puig, a les huit i mitja el sol fuig” (Calendari i santoral); “No hi ha millor medicina que la ceba, l’all i la llima” (Salut, consells, malalties i remeis); “Amics perdent, a fer la mà” (Amistats i relacions personals); “El refranyer, ben aplicat, és felicitat” (Advertències, consells i reflexions); “Home sense faena, passa molta pena” (Constatacions i evidències); “Cada perolet, té la seua tapadoreta, i el que no, un testet” (Amor, matrimoni i família). És en l'apartat final de dites on trobem més referències a pobles valencians: “Burro d’Alfarb i gos de Carlet, no faces tracte que quedaràs net”, “De Carcaixent i dolces”, “A Benicull, qui no sembra no cull”, “Això està allà en els collons de Montgó”, etc.

Ens trobem, doncs, davant d’un refranyer, fruit de la perseverança d’una persona de la Ribera, que els recopila de viva veu a través del País Valencià i que, posteriorment, en fa la feina de classificació per temes. Una feina de 10 anys copsada en gairebé 200 pàgines i vora 1.500 refranys i dites. I el llibre acaba bé, no pas com el ball de Torrent, que acabà a garrotades.

dijous, 14 de març de 2019

Déu y cordó digué'n Mascaró

Molí fariner de Binissalem

Un refrany clàssic del Quijote, no sempre ben interpretat, afirma A Dios rogando y con el mazo dando. Erròniament, es creu que maltractar el proïsme es resol amb una simple oració a Déu. Per entendre el veritable sentit de la parèmia, n’hi haurà prou amb una curiosa historieta: vet aquí un traginer amb el seu carro ple a vessar que es desllorigà justament al mateix camí per on venia sant Bernat (home més piadós que un altar d’església). Veient-lo, al traginer se li va obrir el cel i va pregar al sant que li recompongués el malmès vehicle. Aleshores, el sant baró va pontificar: “No pateixis, amic, que jo ja pregaré al bon Déu; però tu, mentrestant, no badis i, creu-me, fes anar el mall”.

Tot i que amb aquesta anècdota ara ja queda prou clar el sentit del refrany quixotesc, no ens estem de transcriure la versió que n’ofereix el prevere mallorquí Ildefons Rullan (1856-1911), el qual, en la seva traducció del Quijote, publicada el 1905, i amarada de saviesa i enginy popular, va optar per la solució Déu y cordó digué’n Mascaró. Aquest misteriós personatge al·ludeix a Francesc Mascaró, proverbial alcalde de Binissalem. El 14 de juliol de 1652, durant la plaga de pesta bubònica que va assolar Mallorca, el batlle va decidir tancar la vila amb un estricte cordó sanitari que barrava el pas a tothom qui volia entrar-hi. Finalment, Binissalem es va salvar, gràcies a l’ajuda divina (Deo gratias), però, per damunt de tot, a la providencial intervenció de l’alcalde Mascaró. A partir d’aquesta curiosa efemèride, els mallorquins crearen el refrany Déu i cordó, digué en Mascaró.

dimarts, 19 de febrer de 2019

Febrer febreja, al cor de l'hivern

Febrer, març i abril són els mesos que presenten una personalitat més accentuada en el calendari de refranys, amb fama general de ser més dolentots que una pedregada: De febrers, pocs n’hi ha haguts de bons. Si ens centrem, com l’anterior refrany, en l’actual mes, febrer, que originàriament tancava l’any romà, resulta curiós descobrir que la seva etimologia remet, a través del derivat februarius (‘mes de les purificacions’), al llatí februus, que significa ‘purificador’, i que, per tant, cal vincular amb la renovació del nou any (Any nou, vida nova). Curiosament, un mes que no apareix en cap dels 497 refranys que proposàvem a la nostra enquesta.

Febrer ha generat un gavadal de refranys que revelen la intensa activitat meteorològica pròpia d’aquesta època hivernal que es prepara per iniciar el trànsit vers la primavera: Pel febreret, set capes i un barret, o Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt. A això convé afegir la prevenció amb què tradicionalment s’ha observat, i és que el seu caràcter imprevisible i enganyós el converteix en una constant amenaça: El febrer nou cares té; Febrer el curt, brau i tossut; Febrer, de cap o de cua, l’ha de fer, o, amb un diminutiu que li confereix un tracte més humà i familiar, Febreret el curt, pitjor que el turc.

Paciència i conformitat, doncs. Que a ningú no li passi per la barretina desitjar un febrer plàcid i assolellat, ja que resultaria molt pitjor el remei que la malaltia i ens condemnaria a un març inhòspit: Si el febrer no fa februres, el març fa esguerradures; Si el febrer no febreja, mal març tindrem, o, de guisa encara més descarnada, Val més un llop dintre un ramat, que un febrer enriallat.

dimecres, 16 de gener de 2019

Abogáu, afogáu

Tret de la Wikipedia italiana, sv. Avoccato
Al número 68 de la revista Archivum, publicada sota l’ègida de la Universitat d’Oviedo, apareix un article signat per un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, Joan Fontana, que s’intitula Quen guarda, faya. Aproximación a los refranes mínimos asturianos.

El treball analitza 38 refranys asturians, quatre confegits per dos únics elements, i 34 per tres. Vet aquí les quatre parèmies més breus localitzades en asturià:
- Abogáu, afogáu (també en català, passant de l’aigua, no pas del foc, a les brases, afirmem: Advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos).
- Aguaza, ¡atraca! (l’aguaza és una taca de plàncton al mar que desperta la voracitat de les sardines. El refrany, doncs, aconsella als pescadors que no es deixin perdre aquesta avinentesa).
- ¿Casástete? Cagástete (un eloqüent exemple de la mai prou lloada saviesa popular).
- Febreru, febreraes (que al·ludeix a la característica inestabilitat d’aquest mes).

D’altra banda, entre els refranys formats per tres components, ens fa especialment gràcia la parèmia Dineru llama dineru, basada en la següent anècdota: una ànima càndida va anar a un banc, es va repenjar al mostrador i va treure una moneda convençut que, segons el citat refrany, els fons del banc en sentirien la crida i se li abraonarien a sobre; tanmateix, el que succeí fou ben diferent: la moneda li va relliscar de la mà i se’n va anar rodolant a les entranyes del banc. Aleshores, el pobre home va entendre que Dineru llama dineru, pero lo mucho a lo poco.

dilluns, 19 de novembre de 2018

Cada dia un raig. Els refranys del calendari i meteorològics més, i menys, usuals


Recentment, la revista digital Paremia va publicar un treball afaiçonat per dos dels coordinadors d’aquest blog, José Enrique Gargallo i Joan Fontana. Ens referim a l’article intitulat “Refranes meteorológicos y del calendario en la encuesta digital Els refranys més usuals de la llengua catalana”, el qual analitza, en primer lloc, els nou refranys pròpiament meteorològics i del calendari presents entre les 200 primeres parèmies (d’un total de 497) de la classificació general de la nostra enquesta, bo i aprofitant-ne les variants aportades pels gairebé 900 participants. Es tracta de:
 
- Al maig, cada dia un raig (número 35 al rànquing de l’enquesta).
- Cel rogenc, pluja o vent (número 57).
- A l’Abril, aigües mil (número 108).
- Quan la Candelera plora, l’hivern és fora; quan la Candelera riu, l’hivern és viu; tant si plora com si riu, l’hivern és viu (número 123).
- Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i a la jove si pot (número 125).
- A l’Abril cada gota val per mil (número 132).
- Per la Mare de Déu d’agost, a les set ja és fosc (número 148).
- Per Santa Llúcia un pas de puça, per Nadal un pas de pardal, per Sant Esteve un pas de llebre (número 190).
- Pel juny, la falç al puny (número 191).

Com a contrapunt als anteriors refranys, un segon apartat de l’article es dedica a l’extrem oposat, és a dir, a tres refranys pròpiament meteorològics i del calendari que es troben entre els deu darrers de la classificació. Heus-los aquí:

- Per Sant Macià, l’oronella ve i el tord se’n va (número 490).
- Quan les gavines van per l’horta, fes foc i tanca la porta (número 494).
- Al maig, així me’n vaig (número 495).

Arran dels resultats de l’enquesta, l’article revela un menor coneixement d’aquest tipus de parèmies en comparació a la tradicional societat agropecuària de fa dècades. En efecte, el que llavors era una pauta fonamental per al correcte desenvolupament de les tasques quotidianes avui en dia ha esdevingut una simple efemèride de caire folklòric. Això no obstant, l’anàlisi de les dades obtingudes posa en relleu una notable riquesa parèmica que, heretada de les generacions precedents, encara sobreviu en l’actual saviesa popular.

dimarts, 23 d’octubre de 2018

Les xiques de Villahermosa...

Villahermosa del Río. Foto treta de la Wikipedia
Del 18 al 23 de juliol de 2016, José Enrique Gargallo, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va viatjar a Roma per participar al XXVIIIè Congrés internacional de lingüística i filologia romànica. Els dos anys transcorreguts des d’aleshores han permès aplegar les diverses aportacions al congrés en unes actes que, ben entès, també inclouen la contribució de Gargallo, intitulada “Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil... Decires geográficos en los confines de la valencianidad”.
L’article se centra en el que l’autor proposa anomenar decires geográficos (‘dites geogràfiques’), és a dir, aquelles fórmules fixades, a manera de refranys o coples, en què uns pobles retraten humorísticament els seus veïns. Aquestes fórmules, en l’àmbit valencià, a vegades aprofiten la diferència idiomàtica (valencià o castellà) per esmolar la ploma del seu enginy; en aquest sentit, el refrany que dona mig títol a la contribució, l’adrecen els de Vistabella, catalanoparlants, als habitants de Villahermosa, primer poble castellanoparlant al sud de Penyagolosa: Les xiques de Villahermosa | al cresol diuen candil, | a la finestra, ventana, | i al julivert, perejil.
La percepció sobre la diferència lingüística s’expressa amb altres dites, com ara: Les xiques de l’Aragó / al llum li diuen candil, / a la finestra ventana / i al juliverd perejil. La mirada a l’altre genera la designació de xurro: Les xurres d’ahí en amunt / totes són altes i primes, / que pareixen escaletes / d’ajocar-se les gallines; Si te’n vas a batre als xurros / no t’oblides del porró, / que encara que ells beuen vi / uns en donen i atres no. Tot això, al caliu d’una frontera romànica peninsular en què s’agermana la mirada als altres valencians, de parla castellana, i als aragonesos veïns. I s’explota, a més, el retrat tòpic de la figura femenina i de la masculina: les xiques, les xurres, les xurretes... totes són altes i primes. En canvi, els xurros beuen vi, però uns en donen i atres no.
Enllaç per a l’article:

dimecres, 19 de setembre de 2018

Juan Beceiro, autor del 'Quixote'


Amb motiu del XIIè Congrés de l’AIEG (Asociación Internacional de Estudos Galegos), celebrat a Madrid entre el 10 i el 15 de setembre, Joan Fontana, un dels coordinadors del projecte Els refranys més usuals de la llengua catalana, va presentar-hi la comunicació “En terra de lobos ouvear coma todos. Achega paremiolóxica á tradución inèdita do Quijote de Juan Beceiro Amado”.

El general nacional a la reserva Juan Beceiro Amado (Ferrol 1903 – Madrid 1990) va iniciar la seva versió de l’obra mestra cervantina, a l’ombra de l’Alhambra de Granada, per Sant Martí de 1970, i la va enllestir el 25 de gener del 72 (en menys, doncs, de quinze mesos). Tanmateix, haurien de passar més de quaranta anys fins que, el 8 de novembre de 2013, un fill del traductor, Juan Luis Beceiro, donés a la Real Academia Galega els quatre volums del manuscrit original (juntament amb d’altres traduccions gallegues del mateix Beceiro Amado, com ara la del Lazarillo de Tormes). Malgrat la importància cabdal d’aquesta versió, la primera integral en gallec del Quijote, el manuscrit encara roman inèdit a les lleixes de l’Arxiu corunyès de la RAG, on, això sí, resta a disposició de possibles interessats.

A despit d’algunes imperfeccions (tot bon cavall ensopega), endinsar-se en l’obra de Beceiro i espigolar-ne les diverses versions dels refranys quixotescs ofereix sorpreses ben falagueres com, per exemple, descobrir que les parèmies Cuando a Roma fueres, haz como vieres (II, Cap. 54), ¡Ándeme yo caliente, y ríase la gente! (II, Cap. 50) o En otras casas cuecen habas, y en la mía, a calderadas (II, Cap. 13), en mans de Beceiro, es converteixen, respectivament, en: En terra de lobos ouvear [‘udolar’] coma todos; Diga o que diga a miña viciña e teña o meu fol [‘sac’] fariña; i Non todol’os dias son martes de antroido [‘carnaval’].

La sempre impecable cal·ligrafia de Beceiro en el famós inici del primer capítol Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)

Els quatre volums del manuscrit inèdit de Beceiro Fotografia de Lois Bande (Real Academia Galega)