Febrer febreja, al cor de l'hivern

Febrer, març i abril són els mesos que presenten una personalitat més accentuada en el calendari de refranys, amb fama general de ser més dolentots que una pedregada: De febrers, pocs n’hi ha haguts de bons. Si ens centrem, com l’anterior refrany, en l’actual mes, febrer, que originàriament tancava l’any romà, resulta curiós descobrir que la seva etimologia remet, a través del derivat februarius (‘mes de les purificacions’), al llatí februus, que significa ‘purificador’, i que, per tant, cal vincular amb la renovació del nou any (Any nou, vida nova). Curiosament, un mes que no apareix en cap dels 497 refranys que proposàvem a la nostra enquesta.

Febrer ha generat un gavadal de refranys que revelen la intensa activitat meteorològica pròpia d’aquesta època hivernal que es prepara per iniciar el trànsit vers la primavera: Pel febreret, set capes i un barret, o Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt. A això convé afegir la prevenció amb què tradicionalment s’ha observat, i és que el seu caràcter imprevisible i enganyós el converteix en una constant amenaça: El febrer nou cares té; Febrer el curt, brau i tossut; Febrer, de cap o de cua, l’ha de fer, o, amb un diminutiu que li confereix un tracte més humà i familiar, Febreret el curt, pitjor que el turc.

Paciència i conformitat, doncs. Que a ningú no li passi per la barretina desitjar un febrer plàcid i assolellat, ja que resultaria molt pitjor el remei que la malaltia i ens condemnaria a un març inhòspit: Si el febrer no fa februres, el març fa esguerradures; Si el febrer no febreja, mal març tindrem, o, de guisa encara més descarnada, Val més un llop dintre un ramat, que un febrer enriallat.