dilluns, 15 de març del 2021

Qui s' fa ovella, îl mănâncă lupiĭ!

El número 43 de la Revista d’Estudis Romànics, corresponent a l’any 2021, inclou l’article intitulat “Qui s’ fa ovella, îl mănâncă lupiĭ. Refranys catalans a Proverbele românilor (1895-1903) de Iuliu A. Zanne”, obra de Joan Fontana, un dels quatre coordinadors de l’estudi Els refranys més usuals de la llengua catalana.


En el mai prou lloat tresor paremiogràfic romanès en deu volums, afaiçonat per Zanne (1855-1924) a cavall dels segles XIX i XX (1895-1903), les parèmies romaneses acostumen a acompanyar-se d’altres equivalents lingüístics d’àmbit europeu (del grec i del llatí clàssics al francès, l’italià, l’anglès, l’alemany, l’hongarès, el castellà, el turc, el suec o el danès, per posar-ne només alguns exemples), entre els quals descobrim també el català, representat per mitjà dels següents divuit refranys (que transcrivim tal i com figuren a la font romanesa original):

  • A tu et dich, sogra; entente, nora.
  •  Amor fa molt, argent fa tot.
  • Calla tu, y callaré yo.
  • Chi escudella d’altri espera, freda la menja.
  • Contra el poder de la mort, non hià hom que sia fort.
  • De mica en mica s’ompla la pica.
  • De totta lleña fa fex.
  • Jochs de mans, jochs de villans.
  • La paraula que ha exid de la boca no pod tornar atrás.
  • La sang no s’pod tornar aigua.
  • Las matas tenen ulls, y las pareds tenen orelles.
  • Lo corb diu negra á la garsa.
  • Més val pà y ceba en amor, que gallines ab dolor.
  • No digas: blat, que no sia al sac y encara ben lligad.
  • Ovella de molts, los llobs se la menjan.
  • Peus del amo, fems á la terra.
  • Qui no vol pòls que no vaya á l’era.
  • Qui s’ fa ovella, l’ llob se la menja.

 

 

Val a dir que, en el marc de les llengües romàniques, només coneixem una “enciclopèdia paremiogràfica” similar a Proverbele românilor; ens referim, ben entès, a la Paremiologia catalana comparada (1992-1999), en vuit volums, de Sebastià Farnés (1854-1934), el qual, com Zanne, salpebra les parèmies originals amb contínues remissions a equivalents parèmics en d’altres llengües; una tasca ímproba per la qual no dubtem que, actualment, ambdós seuen, amb tot mereixement, a la dreta del Pare.