Quins
són els refranys més votats del País Valencià i de les Illes?
A l’entrada de juliol
de 2015, us oferíem un primer tastet amb els 10 refranys guanyadors, o, més ben
dit, els més votats pels 884 participants de l’enquesta.
Curiosament,
no n'hi ha cap de coincident entre els tres primers del País València
i els tres de les Illes, tot i que el número 2 valencià correspon a
la tercera posició del rànquing general, i el número 1 balear és el quart de la
llista general.
Us els presentem tot
seguit, tenint en compte que les contribucions del País Valencià representen
entre el 7-8% d’enquestes, mentre que les de les Illes Balears, entre el 5-6%.
El
podi del País Valencià
L’enunciat
d’aquest refrany és ben clar i transparent, sense un sentit amagat aparent. Ja
ho expressa així el Diccionari
català-valencià-balear a l’entrada “llit”: “vol dir que convé anar-hi tot
seguit en cridar-nos a menjar o a dormir”.
Víctor
Pàmies i Jordi Palou, a Els 100 refranys
més populars (pàg. 24-25), ens diuen que és una parèmia molt estesa i
popular, amb moltíssimes variants i acabaments. Així, la popularitat de la dita
fa que, només recitant-ne la primera clàusula, se’n sobreentenguin i se n’endevinin
els altres acabaments.
I
si voleu més variants, el mateix Víctor Pàmies les dóna a http://vpamies.dites.cat/2010/10/top-ten-5-la-taula-i-al-llit-al-primer.html:
A la cuina i al
llit al primer crit, o A la taula i al llit al primer crit. Al llit i a la
taula, a la primera paraula, o A la taula i al llit, al primer crit; quan
diguin a treballar, ja va! [...]
A
aquesta incitació tan emprenedora no li podia mancar la seva antiparèmia o
refrany contradictori a la segona part:
A la taula i al
llit: al primer crit. Si és a treballar: deixeu-los cridar!, corroborada
pels de Vinaròs, d’acord amb el DCVB: A
la taula i al llit, al primer crit; i per a treballar, deixa cridar.
 |
La
interpretació també és diàfana per a una societat on molt pocs lligaven els
gossos amb ídem i que fins no fa
gaire es veia obligada a considerar les llonganisses (o llangonisses) com una delicatesse,
els talls de les quals anaven ben comptats. I diem fins fa poc perquè amb la industrialització
la menja s’ha diversificat i multiplicat tant que hom pot menjar-ne un símil
per pocs diners i cada dia de l’any si es desitja (amb la consegüent alegria per
al colesterol), sense haver d’esperar la matança del porc. Les “de debò”, però,
sí que farien honor a la dita.
Amb
aquesta frase es vol donar a entendre que sempre hi ha temps per fer alguna
cosa, que no cal precipitar els esdeveniments ni atabalar-se amb presses.
Ara bé, potser és aquesta la interpretació més actualitzada, perquè d’altres de més antigues al·ludeixen a la necessitat d’estalviar el menjar en època de vaques magres. És a dir, convé tenir provisions al rebost perquè l’any és molt llarg i la llangonissa, malgrat que fa pensar en alguna cosa llarga, de considerable longitud, és molt curta.
Ara bé, potser és aquesta la interpretació més actualitzada, perquè d’altres de més antigues al·ludeixen a la necessitat d’estalviar el menjar en època de vaques magres. És a dir, convé tenir provisions al rebost perquè l’any és molt llarg i la llangonissa, malgrat que fa pensar en alguna cosa llarga, de considerable longitud, és molt curta.
I
a València alguns encara hi afegeixen: «i més setmanes que botifarres» (DCVB,
s. v. llonganissa).
Tampoc
no us estalvieu totes les referències que trobareu en aquest enllaç:
3. Tota pedra fa paret
Aquesta
dita típica del País Valencià (i força menys emprada a altres llocs) ens
alliçona sobre el fet que tot ajuda, que no hem d'infravalorar un petit esforç
si va en el sentit que ens convé. També es diu Tota pedra fa marge o Tota
brossa fa paret, perquè tot, per petit que sigui, ajuda. A més, és una de les
300 dites que faran història. Comproveu-ho!
La parèmia ens evoca De mica en mica s’omple la pica, que remet a la mateixa idea, tot i
que, si filem prim, en aquesta darrera hi ha una invitació a la perseverança i
a la constància; una recomanació a l’estalvi individual, però sense l’actitud
proactiva i cooperativa d’unes mans que aixequen la paret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada