dimecres, 25 de març del 2020

Cadascú a casa seva (i Déu a la de tots)

Si, després d’una poc falaguera setmana i escaig de confinament, ja intuïu una irrefrenable tendència a capbussar-vos febrilment en les memòries de la beata Ana Catalina Emmerick per cercar-hi conhort espiritual, us recomanem que, abans de recórrer a mesures extremes, consulteu religiosament els no en va anomenats “evangelis petits”, és a dir, els refranys.

En una revisió sumària dels que inclouen el mot casa, els vaticinis que hi clamen esdevenen més reveladors que els de Nostradamus o els dels, segons sembla, sempre profètics Simpson. Així doncs, el refranyer pronostica que Qui és a casa no es mulla, o, si ho voleu més clar i català, A qui està a casa, no li passa res de mal; per tant, Fora de casa, no hi estiguis massa, perquè justament Qui et vol mal de casa et treu. Això sí, un cop dins de la dolça llar, Porta tancada, casa assegurada, i és que Si tens la porta tancada, tindràs la testa guardada. Ja és ben cert, doncs, que Qui vulgui estar tan bé com a casa, que no es mogui de casa, per tal com Enlloc no s’està millor que a casa i, comptat i debatut, La casa és la glòria (amén!).

Déu no ho vulgui, però, si, per desgràcia, us aguaiten pensaments obscurs i acabeu sent del parer que De la casa dels altres, tothom en canta victòria, no us deixeu vèncer per la temptació i repetiu-vos aquests dos mantres: A casa estem i fem el que volem i Casa, la mia, per pobra que sia. Finalment, com a remei per a l’inevitable fred de peus que us provoquen aquells estarrufats veïns amb segona residència, perdoneu-los, que no saben el que fan, perquè Dues cases, dues plagues.

Amics, si heu après bé la lliçó, no dubtem que llegireu amb un franc somriure aquesta darrera jaculatòria: Qui pot estar a casa amb salut i llibertat és ric i no ho sap.