dijous, 23 d’abril de 2020

Per Sant Jordi, no només espiga l'ordi

Il·lustració de Joan Turu
En èpoques reculades, el refranyer aconsellava a tothom qui tingués monedes enterrades en algun racó de casa que tal dia com avui les tragués a airejar: Per Sant Jordi s’han de treure les unces al sol, i el que no les trau és perquè no n’hau (‘en té’). Però què hi farem, pobres de nosaltres, si d’on no n’hi ha, no en pot rajar (ni se’n pot desenterrar...)!? El temps se’n va i s’envola i, si l’esperança és l’últim que es perd, avui ens haurem de consolar desenterrant la cartilla de sota el matalàs, acomboiant-la al bell mig de la balconada, i esperant que els números s’airegin i... s’inflin!

Però no pensem només en diners (aquest maleït llegum que mai no embafa), ja que de tots és ben sabut: Per Sant Jordi, roses; i, si és ben cert que La rosa, per ser rosa, ja és prou hermosa i que A la rosa, l’amor s’hi posa, encara millor per Sant Jordi, tot aprofitant que La rosa d’abril en val mil.

Diguem-ho tot: No hi ha roses sense espines; ara bé, per Sant Jordi, tampoc no hi ha roses sense llibres. I encara rai que la beneïda impremta, o pantalla, ens els fa de bon llegir, perquè, quan s’escrivia a mà: Llibre de metge i d’advocat, ni el diable en treu l’entrellat (un martiri que avui en dia es limita a les indesxifrables receptes i escriptures...). Tornant, doncs, al saludable vici de la lectura, Qui savi es vulgui dir molts llibres ha de llegir, perquè Qui només llegeix un llibre no sap més que una cançó.

En darrer lloc, no ens estarem d’apuntar que, més enllà dels llibres anomenats “mediàtics”, que són flor d’un dia (concretament, del de Sant Jordi), també disposeu dels clàssics, aquells jaios venerables que mai no acaben de fer la fi del cagaelàstics, ben conscients que Llibres i vins, els vells són els més fins.

Cap comentari: